Per Jorge Carreras
Conforme passa el temps i se succeeixen els esdeveniments va quedant cada vegada més clar que el camí sobiranista emprès pel president Mas no condueix enlloc. Podria pensar-se que Artur Mas condueix Catalunya a un carreró sense sortida, però em sembla que això no és cert. El president, en perdre de vista, en negar-se a contemplar, la Catalunya real, el món real, l’Espanya real, l’Europa real, va renunciar a dirigir a Catalunya; va renunciar a governar Catalunya, i la seva acció arrossega el seu partit cap al no-res.
Pero Catalunya és molt més que CiU, és molt més que ERC i és molt més que els grups de ciutadans i entitats que han cregut com quelcom possible el que no és més que una il·lusió, una visió irreal. Catalunya és també molt més que la Generalitat i el govern que ha renunciat a dirigir-la i representar-la.
Mentre Artur Mas amb les seves tretes dialèctiques com la defensa d’un dret a decidir que no existeix enlloc i amb el que va voler ocultar, o més aviat dissimular, que realment pretenia el dret a l’autodeterminació; amb la seva pretensió que una consulta de fet no suposaria arribar a la independència, sinó simplement saber com pensa el poble català, i després ja es veurà; amb les seves diverses incongruències i posicions increïbles; mentre Artur Mas continua aprofundint, enfonsant-se, en aquest camí, la història, la història de la gran Europa que treballa per una unió més estreta i eficaç per competir amb la resta del món, i la gran història d’una Espanya que pren part decidida en aquest esforç d’unir-se, segueix el seu curs.
en aquest corrent hi és Catalunya, a Espanya i amb Europa, malgrat el que faci el senyor Mas. Catalunya no pot ser reduïda ni engabiada en els estrets límits del nacionalisme, encara que n’hi hagi alguns, potser molts, que vegin en aquesta gàbia imaginària un alliberament, quan és just el contrari per als qui cauen en aquesta trampa.
Pel mateix, Catalunya no segueix un camí sense sortida. Catalunya, tots els catalans, continuem treballant per superar la situació de crisi econòmica, i per construir les nostres vides i les de les nostres famílies, encara que no tinguem un govern que compleixi amb les seves funcions, un govern que no legisla i que no s’ocupa en primer lloc del progrés i el benestar dels catalans. La Catalunya real, la que de veritat existeix, no la que imaginen alguns, continua recorrent el seu camí a la història, inclosos els nacionalistes radicals, i malgrat el llast amb el qual l’ha carregada l’independentisme marxa cap a l’únic futur possible.
Estic convençut que Catalunya tirarà endavant i formarà part del gran projecte d’una Espanya forta integrada a Europa. Però aquesta sortida no serà amb el senyor Mas com a president de la Generalitat, ni probablement amb CiU.
