Llei Aido i llei Gallardón: Un punt de partida per prendre posició

Per Jorge Carreras

En el debat sobre l’avortament, tan d’actualitat en aquestes últimes setmanes, hi ha un punt de partida que en el cas dels defensors de la Llei Aído habitualment ni s’aborda ni es considera. La majoria dels avortistes (aquesta és la impressió que tinc sentint les seves declaracions i manifestacions) parteixen de la base, del postulat, quasi del dogma (perquè no ho raonen a penes) de que l’avortament és un dret de la dona.

La dona té dret sobre la vida dels seus fills pel fet d’haver-los portat al món? Ningú no defensa, almenys en públic, que una dona pugui eliminar un bebè pel fet que li resulti incòmoda, per qualsevol raó, la seva presència i la càrrega d’haver de cuidar-lo. La immensa majoria de les persones (no totes, per cert) tenen la convicció més o menys fundada, que l’ésser humà, pel sol fet de ser-ho, té uns drets fonamentals que els individus i la comunitat han de respectar. Uns drets i un respecte que constitueixen la base de la convivència i de la societat, i sense els quals el món en el qual vivim es convertiria en una selva salvatge, insolidària i inhabitable.

En què es fonamenta la idea (el dogma) de que la dona té dret a eliminar el nen no nascut? S’afirma normalment que la dona té dret al seu propi cos, a decidir quan vol parir, a disposar de la seva sexualitat. Però aquestes raons no justifiquen que pugui disposar d’un altre ésser humà. Cal preguntar-se aleshores si l’embrió és o no un ésser humà, o, en qualsevol cas, a partir de quin moment se l’ha de considerar un ésser humà.

Aquest és el punt de partida per prendre posició sobre l’avortament. La Llei Aído partia, pel que sembla, de que l’avortament és un dret de la dona. La Llei, l’avantprojecte, de Gallardón, parteix de la convicció que l’embrió és un ésser humà amb dret a la vida i que no pot ser eliminat sense més, com no és possible tampoc eliminar un bebè acabat de néixer. Qui vulgui prendre posició sobre aquest assumpte, un assumpte d’enorme transcendència per a tots, i molt especialment per als qui ho pateixen de manera directa, ha d’aprofundir en aquest punt.

Quan parlem de l’embrió, del fetus, del bebè estem parlant d’un ésser humà o no? Perquè si es tracta d’un ésser humà el dret de la mare queda necessàriament limitat per l’obligació de respectar el bebè que ha engendrat. I els qui practiquen l’avortament, siguin o no professionals de la medicina, estan matant un ésser humà. Perquè matar significa llevar la vida. Una paraula, matar, que incomoda, fins i tot indigna alguns dels qui defensen l’avortament.

I aquesta necessitat d’honradesa, de serietat i de rigor, ens incumbeix d’una manera especial als qui ens dediquem a la política i que no volem servir-nos dels ciutadans per als nostres fins, sinó que busquem prestar-los un servei. Ens incumbeix especialment als que no busquem obtenir vots al preu que sigui, i menys al preu de la vida dels més febles i de la vida de les mares que es veuen en situacions tan greus com les que provoquen que prenguin la decisió d’eliminar els fills que han concebut.